Fem l'esforç de captar la seva millora personal i col•lectiva, visualitzem la seva maduració com esportistes. Canalitzem la nostra ansietat cap a aquella direcció que necessiten les nostres 

infantils_amb_entrenadora-cvb.jpg

filles per progressar en l'esport: compromís, perseverància, esforç, treball en equip. Aquí ha d'haver la selecció, aquest és el criteri de tall (necessari per altra banda), per donar continuïtat al projecte, a les diferents generacions

L'altre dia vaig tenir l'oportunitat d'assistir amb la meva dona a la presentació del llibre del nostre amic Manel Estiarte, "Todos mis hermanos", amb el que tantes hores d'esport i competició he compartit. La seva vinculació actual amb el Barça va fer que la presència d'esportistes, entrenadors i directius d'aquest Club fos massiva, a més, per suposat, de tota la representació del món de la natació i el waterpolo i altres personalitats de l'esport, esportistes campions destacats de les seves modalitats la majoria, que van voler fer costat al Manel en un moment tant important de la seva vida. Aquest fet tant singular em va permetre departir i parlar de l'esport i explicar la meva vinculació actual amb el Club de Voleibol Barcelona-Barça a diversos interlocutors, entre els que estaven el president del FCB, Joan Laporta o l'actual entrenador del primer equip que escriu el pròleg del llibre del Manel, Pep Guardiola, coneixedor com ningú de l'esport de base i de formació.

Escric això arrel d'un fet que vinc constatant a casa nostra, el Club de Voleibol Barcelona-Barça, des de fa un temps: la falsa creença sobre la dicotomia entre esport de formació i resultats competitius.

Quan la Junta actual es va fer càrrec d'aquest Club, vàrem heretar un projecte molt potent en el camp del voleibol de competició però que havia tocat fons en desaparèixer l'esponsor principal. Calia dons recollir els fruits d'un bon treball de base i estructurar un nou model de club, trencador amb la corrent d'aquells anys en la que només semblava possible arribar a altes fites competitives (primer equip) a través d'un sistema piramidal (base-primer equip), tremendament selectiu i amb un ajut important (esponsorització). En aquesta línia que vàrem encetar, la formació i educació a través de l'esport de competició, en un sistema en el que tothom que te ganes de fer esport (per suposat amb compromís i tot el que es deriva d'aquest concepte semàntic antagònic al del voluntarisme) va jugat un paper decisiu la nostra vinculació amb el Futbol Club Barcelona (que fou la millor herència de l'antiga gestió) i el treball desenvolupat al llarg d'aquests anys per mantenir la qualitat i resultats d'aquesta relació.
És finalment aquest any quan els fruits de tota aquesta feina, no sense entrebancs, comencen a donar els seus fruits. La qualitat de l'equip tècnic, (direcció tècnica, entrenadors i entrenadores), l'ús d'instal•lacions (com l'INEF o l'Illa), immillorables per la pràctica d'aquest esport, els resultats de l'equip sènior (exponent i punta de llança de qualsevol projecte esportiu), la roba d'esport i els equipaments, el projecte de salut, la competició no oficial (torneigs, sortides, estades, campus...) estan al més alt nivell i serien envejables en moltes disciplines esportives. Per primer any l'Àrea Esportiva pot aplicar de ple el projecte dissenyat, sense interferències i mal entesos. En definitiva, estem en l'inici de la nova etapa que ens havíem plantejat ara fa ja 4 anys. S'ha après i aquest aprenentatge ens permet, em permet, d'opinar sobre el que us exposo a continuació.

En les darreres setmanes he tingut l'oportunitat de veure entrenar i sobretot jugar a tots els equips del Club. Des de l'escola al sènior, passant pels equips infantils, cadets, juvenils i júnior. I he felicitat als entrenadors perquè he vist una gran millora tècnica i de joc en quasi tots els seus equips. Millora individual sobre tot. Falta ara conjuntar, casar, aquest progrés individual amb els resultats. I aquí és on vull anar a parar. No existeix una dicotomia, una elecció sense retorn entre formació i competitivitat. No, no! Estem equivocats si pensem així. I a vegades capto aquest sentiment, aquesta opinió en l'ambient. Fruit potser de l'ansietat, d'un concepte equivocat de l'esport. Els resultats són conseqüència directa de la formació. Són vasos comunicants, amb el de la formació de més calada, que arriben com a fruit de la feina ben feta i planificada, de l'enfoc sistemàtic i persistent. Del lideratge i la constància en una línia de treball determinada. De treball. I això necessita temps. Cal temps, paciència. No es pot demanar als nostres equips de formació que en un any, després de tants canvis, noves incorporacions i dificultats siguin tots campions de les seves categories o vagin als campionats d'Espanya. El primer equip te els seus èxits, però en aquest equip no es dona tant el factor formació com el competitiu i de qualitat de les jugadores. Per dir-ho d'alguna manera, en l'equip sènior aquesta feina de formació ja està feta o quasi. Ara recull resultats que són competitivament ferms en conseqüència a la formació rebuda i al nivell, humà també, de les seves components. La resta d'equips necessita temps, pel cap baix 2-3 temporades més per començar a recollir els desitjats fruits (resultats). Individualment, algunes jugadores els tindran ben aviat a l'abast per qualitat tècnica personal, esforç, entrega o per característiques físiques. Per altres falta encara aquest temps. Hauran d'esperar. Paciència, constància i lideratge (dels entrenadors/es i nostre). Deixem-les treballar. Encoratgem-les a seguir millorant. No ho dubteu.

De jove, amb el meu esport, el waterpolo, esport també minoritari, amb bona implantació a Catalunya i amb autofinançaament bàsicament dels propis Clubs, amb moltes similituds doncs amb el voleibol, vaig veure recórrer un itinerari semblant. Van ser necessaris anys de bon treball i planificació per arribar a campions olímpics i del món, per tocar el cel a nivell esportiu, per a que el Clubs, on es fa el treball de base i de formació assolissin campionats d'Europa i donessin els millors jugadors a la Selecció. Si no hi hagués hagut paciència per part dels directius del moment (els nostres no són esports que hagin de suportar la pressió mediàtica) i lideratge per part dels entrenadors en el camí a seguir continuaria en la mediocritat heretada del passat.

Des d'aquestes línies us convido a reflexionar sobre el nostre paper de pares i mares en aquest procés. Molts de vosaltres m'heu manifestat la satisfacció per la feina feta i pel compliment dels trets fonamentals de la temporada que la Direcció Tècnica ens va exposar. Continuem doncs gaudint de la sort que les nostres filles facin esport en aquest marc de qualitat. Fem l'esforç de captar la seva millora personal i col•lectiva, visualitzem la seva maduració com esportistes. Canalitzem la nostra ansietat cap a aquella direcció que necessiten les nostres filles per progressar en l'esport: compromís, perseverància, esforç, treball en equip. Aquí ha d'haver la selecció, aquest és el criteri de tall (necessari per altra banda), per donar continuïtat al projecte, a les diferents generacions. En aquest línia, no només seran "bones" jugadores de voleibol, sinó que l'esport els hi servirà per ser més persones, més aptes per la vida. I aquesta és la darrera i més sublim funció de l'esport. Recordem, primer formació, després resultats. Els bous davant del carro, com deia la meva àvia. El sentit comú davant de la rauxa. La paciència davant de l'ansietat. També m'heu manifestat aspectes a millorar. Us asseguro que n'hem pres nota i trameses les vostres inquietuds a la Direcció Tècnica per a la seva correcció i aplicació en el futur. Benvinguda l'autocrítica constructiva i fonamentada. Els resultats arribaran, segur. I al final el que quedarà haurà estat el privilegi de joventut de fer esport de qualitat.

La lectura del llibre de l'amic Manel (us el recomano) i les converses agradables al voltant de l'esport de dimarts passat, amb gent que en sap un niu, m'han fet reflexionar sobre tot el que us exposo.

Jordi Carmona
Pare i directiu del Club
Ex-esportista olímpic